A l’hora de configurar aquest diagrama he volgut tenir present des d’un inici com el marc socio cultural i econòmic des d’on reflexionem sobre el món de l’art condiciona la naturalesa de les nostres interpretacions i defineix els significats que en podrem arribar a comprendre al respecte.  En aquest sentit, podem dir que no hi ha una sola interpretació sobre el món de l’art i els seus agents ni una teoria universal sobre com s’estructura, ja que la construcció de narratives està travessada per l’origen, la perspectiva ideològica o l’època des d’on les observem. Tot i així, vivim en una societat globalitzada i dominada per les Tic on l’abast de la informació és massiva i planetària.  Aquest fet condiciona i determina les interpretacions que fem sobre el que significa el món de l’art, condiciona els codis i significats que compartim i que son el llenguatge a través del qual els diferents agents d’una societat determinada interactuem. Com deia Bourdieu a la “La distinció” (1989) es només a través d’aquests codis que podem “descodificar” l’art. Codificar és una forma de veure, classificar i percebre. És posar en joc les regles de cert context.

Seguint amb Bourdieu, entenem que el context social determina, doncs, el marc des d’ón observem i ens preguntem pel món (o els móns) de l’art. Com diria Bourdieu, aquest camp s’erigeix com un espai amb les seves pròpies regles i els agents que hi participen busquen augmentar el seu capital cultural (formació), capital econòmic (poder adquisitiu) i capital social (xarxa de relacions) en una lluita constant i desigual. (Waelder:130)

A partir d’aquí, podríem dir que La Idea és el disparador que posa en marxa un procés artístic determinat. Aquesta idea no existeix de manera aïllada, en el sentit que per a la seva materialització en quelcom físic depèn d’un entramat de relacions interdependents entre agents dividits en tasques especifiques segons habilitats i coneixements. És aquí on apareixen les xarxes de cooperació de les que ens parla Elkins; i la idea és al bell mig d’aquesta xarxa d’agents dels que depèn (aquí apareix el vincle cooperatiu) per materialitzar-se. En aquest procés de PRODUCCIÓ de la idea hi trobem, doncs, agents -humans i no humans- amb diferent grau d’especialització: professionals com l’Artista, els Tècnics o els Artesans, els que participen en l’elaboració i fabricació dels materials, els que formen les activitats de suport (sovint marginals però imprescindibles per l’estalvi de temps i energia que suposen).

Un cop la producció d’aquesta idea s’ha cristal·litzat en un objecte artístic caldrà DISTRIBUIR-LO. Aquesta part del procés és la intermediària entre la idea i la seva producció i la recepció d’aquesta per part del públic. Per a explicar la funció dels agents que operen en aquest espai m’he servit de les consideracions que fa Pau Waelder al text de “El sector de les arts plàstiques i visuals”. En aquest sentit els agents protagonistes del procés de distribució dels productes artístics poden dividir-se en dos grans grups. D’una banda els comercials, és a dir, aquells que es dediquen a la venta i la comercialització de l’obra d’art com els Galeristes d’art, les cases de subhastes, les Fires d’art o els col·leccionistes. I de l’altra, els de continguts, aquells que es dediquen a generar un discurs que aporti estatus -capital simbòlic- a l’obra: com les publicacions especialitzades, els curadors i comissaris, la critica, les institucions educatives o els museus. Aquí he volgut incloure els agents organitzats en diferents àrees de treball que prenen part en el dia a dia del funcionament d’un museu. Tot i que les àrees puguin diferir una mica d’una institució a una altra, en general, els departaments són els següents: Direcció, Conservació, Investigació, Educació, Comunicació, Restauració i Gestió.

Per últim després de ser produïda i distribuïda l’obra d’art arriba al públic. El públic entès com els assistents a les exposicions, museus, o també els lectors de revistes i publicacions d’art o els estudiants d’art i els aficionats etc però també entès com aquells que adquireixen les peces artístiques comercialment, que he englobat dins el terme “Col·leccionistes”.

Bibliografia:

ELKINS, H. (2008). “Mundos de arte y actividad colectiva” Buenos Aires, Universidad Nacional de Quilmes Editorial

WAELDER, P. (?) “El sector de les arts plàstiques i visuals” Barcelona, Mòduls UOC

S’ha analitzat els actors del sector de l’art. En aquest cas esquematitzat en un diagrama.

El concepte de “L’obra d’art” està situada al centre del diagrama, ja que és la part del procés artístic que té més visualització. Al voltant d’aquests obra d’art, estan senyalitzats altres actors que formen part d’un projecte artístic. Darrere d’una obra d’art, està la feina de tots aquests actors que constantment, tot i que jo sempre d’una forma exacta, treballen juntament per poder donar visibilitat a l’art.

Aquest diagrama ensenya, que tot i que l’art normalment està vist com a una feina individual, els artistes mai poden ser cent per cent autònoms. És necessària l’ajuda, el coneixement i l’organització per poder dur a terme totes aquestes tasques.

Aquest diagrama podria ser més extens, més específic parlant d’una obra, moviment, tècnica, en concret o variar segons els factors que formen cada projecte artístic.

No he senyalitzat les persones o actors depenent de la seva importància, he volgut organitzar-lo posant en èmfasi la feina i recursos que hi ha darrere d’una obra presentada a la societat. I com l’art és un món de caràcter social. Amb les seves xarxes i intercanvis, per això he escollit senyalitzar amb fletxes aquestes xarxes connexions entre cada actor

De manera vertical a l’obra estan col·locats, l’artista i els receptors. Els he col·locat així, perquè vist d’una manera simple i generalitzada i poc estudiada, l’artista, que està a la part de dalt, crea una obra, que aquesta és rebuda pels receptors.

L’artista és un dels actors assenyalats en el diagrama, no exposat com el més important, sinó com a persona que forma part d’un projecte.  L’artista segueix un procés creatiu, aquest procés comporta una sèrie de fases en les quals es desenvolupa la idea, i es va prenent decisions tècniques. Però en aquest procés, sigui buscat o no, l’artista es topa amb molts altres actors, com els materials que necessita per poder portar a fi l’obra, que han sigut fabricades anteriorment, amb matèria produïda i enviada des de diferents punts del món, on finalment han acabat sent transportats fins a la botiga especialitzada on l’artista compra aquests productes. Tots aquests esglaons, feina humana i tecnològica, fabricació a mà o mitjançant maquinàries, també formen part d’aquest procés creatiu, per tant, de l’obra en si. I Ja que és necessari l’ajuda de molts més factors perquè una obra pugui ser creada i exposada, prop de l’artista està el sistema de suport.

El sistema de suport és molt més ampli i amb moltes més connexions dins i fora del món de l’art. Com tots els altres actors del diagrama, però es podria dir, que el sistema de suport és el més proper a l’artista. Amb qui treballa mà a mà, a un mateix nivell, i amb uns mateixos objectius, i ordre cronològic.

Però he exposat com aquest i els altres actors, de forma simple, estan connectats entre si. Amb l’obra (per al procés creatiu) moltes vegades l’artista central, necessita ajuda a l’hora de produir la seva idea depenent de la metodologia, perquè no sempre estan habituats a treballar amb totes les tècniques, estils, instruments o maquinàries, per tant, és necessari de persones capacitades i instruïdes en aquestes àrees. I poder aconsellar i prevenir quins possibles errors o quin aspecte podria tindre utilitzant les diferents tècniques i si són viables.

Amb les institucions, moltes vegades és el sistema de suport qui te igual o més presència que l’artista central de cara a les institucions, ja que depenent d’on s’exposi l’obra o es produeixi, aquesta obra ha d’estar adaptada, i tot i que l’artista és un factor important, moltes vegades les tasques estan dividides i coordinades des de lluny per l’artista o un altre organitzador.

Les institucions, gremis, organitzacions artístiques, etc. Que en aquest cas les he agrupat en un mateix subgrup, són ambients on són agrupats molts artistes, però de forma molt selectiva. Ja sigui amb les persones que exerceixen, persones que estudien, o practiquen l’art. L’artista s’ha d’obrir pas i fer camí en aquests espais per poder tindre un valor, si vol ser reconegut.

Algunes institucions es regeixen per una sèrie de requisits imposats per persones, teòricament amb experiència en aquest àmbit. Però com a molts altres àmbits socials, aquestes persones són mogudes pels seus propis interessos, amb l’objectiu de fer d’aquestes institucions i ambients reconeguts i rellevants. Per tant, tenen uns estàndards molt alts per poder seleccionar quin tipus d’artistes formen part d’aquests espais.

Malauradament, si no entres dins d’aquests requisits, ets exclòs, ja que no pots aportar el que aquestes persones necessiten, com publicitat, renom i una gran rellevància a les xarxes socials, que actualment és un món molt important per fer-se veure, i ser reconegut per altres canals.

Ser exclòs, vol dir buscar altres vies per poder crear art i construir una vida amb aquest, sense tindre les mateixes oportunitats que altres persones han pogut per un motiu o altre experimentar.

Per desgràcia la societat encara és moguda per les persones influents, sobretot en el sector de l’art, tot i que a poc a poc nous artistes poden obrir-se pas per altres vies, i l’art conceptual és més ampli i experimental, aquestes persones influents, siguin relacionades amb l’art, l’economia, la cultura, la religió o altres connexions, són les persones que potser sense tindre coneixement sobre l’art, decideixen qui és artista i qui no, que és l’art i que no. Igual que són les que fan que les institucions artístiques tinguin un valor, són les que moltes vegades decideixen qui pot tindre l’oportunitat de tindre o mantenir el renom com a artista i ser conegut tot i que moltes altres persones també poguessin optar per exercir en el mateix ambient.

Les connexions sempre han sigut importants en tots els sectors socials, no només en l’artístic. Aquestes connexions i persones amb un gran poder social, poden donar visibilització, avantatges i valor a l’art d’un artista, fent que la societat accepti de manera quasi automàtica la seva decisió. Tenint aquest renom, avantatges i oportunitats, com poder optar a més encàrrecs, més obres finançades per infraestructures, i, per tant, més experiència, poder d’experimentació i llibertats artístiques. Tot i que entrant dins dels aspectes econòmics, si una organització pública o privada fa un encàrrec, aquest artista necessita crear una peça, acceptada per aquesta organització, per tant, aquestes persones poden triar molts aspectes de l’encàrrec. Fet que potser amb una obra no finançada per una empresa o persona externa, no passaria o l’artista tindria més llibertat de moviments.

A mediados de los setenta, muchos empezamos a ver el “yo” de otra manera. El “yo” no era aislable ni aislado. El “yo” podía ser como un sistema de antenas. No existía sino formaba parte de un sistema social, de un sistema político, de un sistema cultural. Poco a poco me deshice de mi persona”

Vito Acconci. (Baigorri,?).

Per què una ceba?
Quan tenim aquesta obra d’art a la mà, com a consumidors, no ens aturem a observar-la i molt menys a pensar-la. Ens limitem a destruir, en uns segons, aquell procés de creació i cooperació natural meditatiu i màgic.
Totes les parts de la ceba han hagut d’operar perfectament perquè el desenvolupament fos exitós. Per mi un procés creatiu amb actors i/o no actors, té un desenvolupament lineal i alhora paral·lel i transversal; L’arrel de la ceba sosté el tall d’on sortiran les fulles i posteriorment la flor, que albergarà, al seu temps, les llavors de les futures cebes. Però aquestes tres parts estan en constant renovació i creixement i formen part de la xarxa de cooperació que alimenta constantment el bulb, la part de la ceba que realment nosaltres veiem, valorem i consumim. Aquesta part està formada per fulles que creixen de fora cap a dins i quan el bulb està perfectament desenvolupat, la resta de les parts esmentades deixen de créixer i moren per entrar en la fase de repòs anomenada entrega. Aquest és el cicle de la transformació i el sentit de la vida i d’una obra d’art.

En el meu diagrama he plasmat el procés lineal dins de caixes delimitades i títols descriptius que defineixen les diferents fases projectuals i el camí paral·lel i transversal de les accions, actants i situacions en petites indicacions a les fulles de la ceba formant un tot. Una manera gràfica de plasmar la connexió i la cooperació entre ells.

Per mi, utilitzar la metàfora de la ceba és una manera d’apreciar un sistema de cooperació social com un procés natural i necessari per a un bon desenvolupament.
Busco, si més no, un sentit natural dins la projecció capitalista inherent. Pretenc recuperar la connexió amb la terra i amb la part humana d’aquesta cadena d’actants. Per aquest motiu, he continuat creant l’anagrama a partir de l’estructura poètica del realitzador i professor Quelic Berga, per generar relacions de cooperació més aviat afectives amb les persones, espais, accions, situacions, materials, llenguatges, mitjans, signes… Com diu Berga “amb l’objectiu clar de definir evocant, enlloc de tancar el significat” (Berga,2018).
D’aquesta manera proposo en aquesta primera fase conceptual de la generació; la llavor, el símbol i la planificació del camí que acompanyarà tot el projecte. Des de l’experiència personal i professional en el meu anagrama no situo l’artista/artistes com a geni creador perquè dono més valor en el procés cooperatiu d’actors i no actors, professionals i no professionals que en la idea creativa. Una idea generada dins un context, per la qual s’organitza una estructura i una metodologia projectual concreta. Seguidament, quan el camí està traçat,és el moment de l’execució, l’encanteri evoca els recursos, materials i tècniques que s’empraran en la producció i creació de l’obra d’art, la seva singularitat i personalitat, gràcies a la connexió d’aquesta xarxa social en concret. Un cop finalitzada la forma física de l’obra, aquesta entra a formar part d’una altra etapa on operen uns altres recursos, materials i tècniques de la mà d’un col·lectiu d’artistes, tècnics i personal de suport igual d’important que la pròpia creació; La distribució i l’exposició. Una fase imprescindible per a la recepció, la reflexió, la resposta, la crítica, l’avaluació i l’autoavaluació de tota la xarxa social d’actants: El mirall. El resultat. La transformació que donarà pas a noves idees i noves xarxes de cooperació.

“La obra será, con o sin apoyo. Tomará otra forma pero existirá” (Becker,1982). Estic d’acord amb aquesta cita, però com artista no la predico perquè la satisfacció personal d’un projecte no és el meu objectiu professional. Jo creo diàleg amb el poble perquè cerco la transformació social i cultural. Per aconseguir-ho necessito el punt de vista, el temps, la professionalitat, els materials, les eines i la creativitat d’una xarxa social d’actants, actors o no, a més d’un indispensable suport econòmic, per donar estabilitat al procés i al projecte en aquesta societat capitalista efervescent.
“Los artistas son los que realizan las actividades centrales” (Becker,1982) Jo penso que en una xarxa de cooperació artística, el paper principal i funcional dels actants és el de personal de suport perquè en cada projecte, les necessitats de les accions són diferents per molts causants; contextuals, econòmics, creatius… i cada obra demana atenció i valor en un aspecte concret i particular a més de l’adaptació de l’actor-xarxa que forma part d’aquest sistema de l’art (de Garcia,?). Cada anagrama projectual és singular i fidel a la seva realitat.

Descarrega’t la imatge en el següent enllaç:

https://folio-uploads-pro.s3.eu-west-1.amazonaws.com/wp-content/uploads/sites/5340/2022/10/18141400/diagrama-dels-actors-scaled.jpg

BIBLIOGRAFIA

Baigorri, Laura. Els inicis del vídeo de creació [Text] PID_00198351. UOC

Becker, Howard S.1982. Els mons de l’art. Mons de l’art i activitat col·lectiva.[Text]

Berga, Quelic, 2018. Manual d’Intrusions [Text] PID_00251151. UOC.

De Garcia, Daniel. Glossari de termes de sociología de l’art PID_00267434 [Recursos d’aprenentatge en línea] Disponible a  http://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/actor 

Huerto en casa, 2022. Partes de la cebolla [article] Disponible a:

https://huerto-en-casa.com/partes-de-la-cebolla/#:~:text=Partes%20de%20la%20cebolla%20La%20cebolla%20%28allium%20cepa%29,hoja%2C%20flor%20y%20bulbo%20Ra%C3%ADz%20de%20la%20cebolla

Xènia Fuertes. Seminari de contextos i sistemes de l’art. UOC 2022

(més…)